Les guerres de Síria

El 2011 esclatava la Primavera Àrab a Tunísia, Líbia i Egipte als quals seguirien països com Síria. Van ser manifestacions populars que reclamaven més democràcia i drets per a les seves poblacions, però el que va començar com una protesta pacífica va passar a ser un enfrontament.

La història es remunta al matí del 17 de desembre, quan Mohammad Bouazizi, un jove venedor de verdures, va sortir de casa per treballar a la seva parada de carrer a Sidi Bouzid. No obstant això, un aldarull amb la policia va resultar en el segrest de la seva mercaderia, portant Mohammad a calar foc com a acte de protesta davant del destacament policial. Aquesta espurna iniciava la revolta a Tunísia i desencadenava una històrica revolta popular per la dignitat que va sacsejar el nord d’Àfrica i es va estendre per tot el món. Els mitjans de comunicació occidentals ràpidament van popularitzar el terme “Primavera Àrab” en un intent de simplificar i categoritzar els esdeveniments a la regió.

És important recordar que els mitjans de comunicació estan controlats per multinacionals, cosa que influeix en la manera com es presenten les notícies d’acord amb els seus propis interessos. Alguns autoproclamats anticapitalistes consideren les revoltes en nacions àrabs com a manifestacions pacífiques d’indignats contra dictadors populistes ia favor d’establir una democràcia burgesa, encara que la realitat és molt més complexa.

Des d’una perspectiva marxista, és important destacar que les revoltes al món àrab no s’originen en problemes com la divisió de poders o les constitucions imperfectes d’aquests països, sinó en la dependència econòmica i financera, l’elevat endeutament immobiliari de les llars, intervencionisme dels blocs imperialistes, etc. Cal aclarir aquests aspectes per comprendre realment el que va passar a la regió àrab.

Aquests moviments no són simplement reaccions espontànies, sinó expressions d’una dinàmica popular arrelada a les Revoltes del Pa de les dècades del 70 i 80, que van sorgir en resposta als programes d’ajust estructural i les polítiques d’austeritat imposades per l’FMI (Fons Monetari Internacional).

Tot i això, ni les raons que ens donava la televisió ni els processos tampoc van ser els correctes. Durant la Primavera Àrab, es van manifestar diferents formes de resistència com ara el sabotatge, el bloqueig de carreteres, la vaga i l’enfrontament amb les forces de l’ordre, mostrant una cara més crua i violenta d’aquest moviment. Tot i els ideals pacifistes, és important recordar que la violència només perpetua la injustícia, ja que rebre un cop no elimina la violència, sinó que l’alimenta.

La Primavera Àrab es torna confusa i estranya si continuem anomenant-la així. Síria està ubicada en una complexa intersecció geopolítica on diversos països de la regió recorren a la violència per assegurar que el desenllaç beneficiï els seus propis interessos. La importància de la lluita del poble sirià continua sent considerable, encara que ja no és tan predominant.

És curiós com un humil venedor de verdures hagi estat capaç d’iniciar un conflicte bèl·lic que afecta més de vint nacions. El conflicte continu en aquests països ha causat una enorme crisi de refugiats, amb moltes persones buscant seguretat a Europa. En els darrers sis anys, més d’un milió de refugiats han arribat a Europa, encara que aquesta xifra no té en compte els milers de persones que han perdut la vida a la Mediterrània.