Espanya es consolida com a Segona República el 14 d´abril de l´any 1931, després de les eleccions municipals del 12 d´abril del mateix any per acabar amb la inestabilitat política després de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), les quals es van convertir en un plebiscit per validar o no la monarquia (Pacte de Sant Sebastià, agost 1930).
Alfons XIII va renunciar a la corona i va abandonar Espanya després de les eleccions, per tant, es va proclamar un govern provisional (republicans, socialistes i catalanistes d´esquerra) el qual va imposar certes reformes: millora de la situació dels treballadors del camp, amnistia dels presos polítics, llibertat de sindicats i partits polítics i la possibilitat de tenir una Generalitat provisional a Catalunya. Altres sectors com l´església i els anarquistes estaven en contra, amb la qual cosa es van celebrar unes noves eleccions a les Corts Constituents el juny de 1931, amb la victòria de la coalició republico socialista.
Al desembre d´aquell mateix any es va consolidar la Constitució on s´estableix el sufragi universal masculí i femení, l’aconfessionalitat de l´estat, és a dir, la religió catòlica deixa de ser oficial, s´accepta el matrimoni civil i el divorci, i se separen els poders legislatiu, judicial i executiu.
Niceto Alcalá-Zamora serà proclamat cap de la República i Manuel Azaña Cap de Govern i comença així el Bienni Reformista (desembre 1931 – setembre/octubre 1933). El nou govern estarà format per republicans d´esquerra i socialistes i faran reformes agràries, militars, religioses, territorials i educatives i culturals on, de nou, les forces més conservadores com els militars, l´església o La Patronal n´estaran en contra.
L´agost de 1932, el General Sanjurjo farà un intent de cop d´estat el qual serà neutralitzat i aquest serà finalment exiliat a Portugal. El govern començarà a patir una gran inestabilitat per una impossibilitat de portar a bon port la reforma agrària, pel descontentament dels militars i de l´església, i també per part de les forces d´esquerra, que començaran a oposar-se al govern (sindicalistes de caràcter anarquista i socialista).
El gener de 1933 succeirà el que es coneix com a “Fets de Casas Viejas”, on el Govern republicà reprimirà l´aixecament anarquista al camp Andalús, provocant la mort a desenes de persones i obrint una gran crisi de govern. Azaña acabarà dimitint i Alcalá-Zamora convocarà unes eleccions per novembre de 1933.
Comença doncs el període que es coneix com a Bienni conservador (entre finals de 1933 i inicis del 1936).
Les forces de dretes es col·lisionaran (CEDA) i guanyaran les eleccions (primeres on la dona pot votar). Alejandro Lerroux serà proclamat nou president i el govern conservador paralitzarà totes les reformes iniciades el 1931.
Això portarà pas als Fets d´Octubre de 1934. Ministres de la CEDA entraran en el nou govern i es donaran principi a moviments vaguístics a tota Espanya (llocs més importants Catalunya i Astúries).
A Astúries el moviment revolucionari va ser encapçalat per comunistes i socialistes, però hi va haver una repressió enorme.
Amb un govern debilitat i un cas de corrupció, l´any 1935 es convoquen unes eleccions (febrer 1936), les quals són guanyades per les esquerres, ara unides (Front Popular) i reclamaven l´amnistia a tota la gent empresonada pels fets d´octubre de 1934 i recuperar les reformes del 1931.
Manuel Azaña passarà a ser president de la República i Casares Quiroga cap de govern.
Aquest nou govern recuperarà les reformes de 1931, però amb més determinació: amnistia Fets d´Octubre, autonomies Galícia i País Basc i l´allunyament dels generals amb possibilitat de donar un cop d’estat, com eren Mola o Franco.
Les tensions entre bàndols (esquerres i dretes) eren cada vegada més notòries i van portar a assassinats, el que va generar que els generals aprofitessin el clima per portar endavant el cop d´estat materialitzat el 17 de juliol de l´any 1936 al nord d´Àfrica.
Els bàndols enfrontats foren:
El bàndol antifeixista o lleials a la República format per socialistes (PSOE i UGT), republicans, progressistes (Izquierda republicana i Esquerra Republicana de Catalunya), conservadors (Partit Nacionalista Basc), anarquistes (CNT, FAI, Mujeres Libres, Partido sindicalista i Juventudes libertarias) i comunistes (POUM i PCE – PSUC).
El bàndol colpista o insurrectes format per conservadors (Lliga regionalista i CEDA), feixistes (Falangistes) i l´extrema dreta (Renovación española, Partido Nacionalista Español i Comunión tradicionalista (Carlistes)).
Des del primer moment, la Guerra Civil Espanyola va tenir una gran repercussió internacional. L´esclat de la guerra a Espanya es va veure com una confrontació entre les forces democràtiques revolucionàries i els règims feixistes en ascens. Molts països temien que aquest enfrontament armat que s´estava produint acabés afectant escala mundial.
L´opinió democràtica progressista mundial va estar a favor de la República, també en van ser fermament partidaris els dos partits obrers i l´URSS.
En canvi, les forces conservadores de les democràcies i els governs feixistes (Alemanya i Itàlia) veien la insurrecció de Franco un fre a l´expansió del comunisme.
Tant els insurrectes com el govern legítim de la República van recórrer a l´exterior per tal de trobar suports:
Els insurrectes van enviar agents als països feixistes amb la finalitat d´obtenir ajuda militar.
El govern de la República va demanar col·laboració militar a França, que també tenia un govern del Front Popular, però els governants de les democràcies (França, Regne Unit i els EUA) van ser extremadament prudents per por que el conflicte es pogués escampar per Europa.
El Regne Unit defensava una política de pacificació davant l´Alemanya nazi i va comunicar a França que si intervenia a Espanya ajudant a la República, la política internacional francesa no tindria el suport britànic davant l´amenaça de Hitler. França va impulsar la creació d´un Comitè de No-intervenció (Londres, agost 1936), al qual van adherir vit-i-set països.
A finals de juliol de 1936, va sorgir una xarxa de poder popular al voltant dels sindicats i dels partits d´esquerres. Així, en l´àmbit municipal, a molts pobles i ciutats, comitès locals formats per les organitzacions d´esquerra van substituir els ajuntaments.
D’altra banda, com a nou poder revolucionari es va constituir, a iniciativa de la CNT-FAI, el Comitè de Milícies Antifeixistes, integrat per les forces oposades als insurrectes.
A la resta del territori republicà es va produir una situació semblant, perquè també s´hi va esfondrar el poder de l´Estat. El govern de la República va decretar la dissolució de l´exèrcit tradicional i la creació de batallons de voluntaris en els quals havien d´integrar-se les milícies populars. Així mateix, van emergir una quantitat d´organismes revolucionaris, com les Brigades Internacionals, unitats de voluntaris d´esquerra de tot el món (54 països) que creien en la democràcia i estaven en contra dels feixismes (francesos, alemanys, belgues, polonesos, nord-americans, australians, etc.).
Tot i això, dins els seguidors de la República, van sorgir diferents sectors:
Per una banda, trobem els republicans, socialistes i comunistes que volien posar tots els esforços en guanyar la guerra; i per l´altra banda trobem els anarquistes, qui proposaven fer la revolució social abans de la guerra, alhora que defensaven les col·lectivitzacions de terres i empreses i la violència anticlerical.
La col·lectivització d´una gran part de la propietat industrial i agrària va ser un dels elements centrals del procés de revolució social iniciat el juliol de 1936. Els treballadors, organitzats en comitès, es van posar al capdavant de les empreses.
A l´octubre es va promulgar el Decret de Col·lectivitzacions, que legitimava el procés col·lectivista dut a terme fins aleshores.
La unitat antifeixista entre les forces republicanes va formalitzar-se el setembre de 1936. A Madrid, el 5 de setembre, el socialista Largo Caballero (1869-1946) va formar un govern amb republicans i socialistes (posteriorment s’hi van afegir anarquistes). Això va coincidir amb la decisió de traslladar el govern de la república a València davant l´escomesa franquista sobre Madrid.
Largo Caballero pretenia crear una aliança entre les forces republicanes, burgeses i obreres per guanyar la guerra mitjançant la reorganització de l´Estat, la militarització de les milícies i la formació de l´Exèrcit Popular.
Durant els tres anys que va durar la guerra es van donar un seguit de batalles, però en destaquen la Batalla de Madrid, que va durar tota la guerra, però el front va estar parat des de al primavera de 1937 fins al febrer de 1939; la Batalla de Jarama, que va suposar el segon intent per part de les tropes de Franco d´envair Madrid atès el seu fracàs en la Ciutat Universitària el 23 de novembre de 1936. La tàctica consistia a rodejar la ciutat tallant les comunicacions amb València, que en aquell moment era la capital de la república, fins a Barcelona. La Batalla del Jarama va durar tres setmanes, tot i que les tensions es van prolongar dos anys més; la Batalla de Guadalajara, que va ser la primera derrota feixista; el bombardeig a Guernica per la Legió Còndor (alemanys); els fets de Maig de Barcelona l´any 1937 que van comportar l´enfrontament entre alguns militars de la CNT i de tot el POUM amb el dels PSUC, ERC i la UGT, que van donar suport a la Generalitat. La lluita es va estendre per la ciutat durant gairebé una setmana, però el conflicte va acabar amb la derrota dels anarquistes més radicals del POUM i una crisi de govern molt profunda; la Batalla de Belchite; la Batalla de Terol, que va ser el fracàs republicà; la batalla de l’Ebre, que va significar l´aïllament de Catalunya de la resta de parts republicanes d´Espanya; i finalment l´Ocupació de Madrid el 28 de març de 1939 sense oposició.
Evolució dels territoris conquerits per Franco. Font: aidalopezhistoria.blogspot.com
La Guerra Civil Espanyola va ser el conflicte bèl·lic més sagnant de la història d´Espanya deixant conseqüències devastadores a tot el país com més de 60.000 morts i al voltant de 200.000 persones exiliades a altres països.
La Guerra Civil Espanyola va ser el conflicte bèl·lic més sagnant de la història d´Espanya deixant conseqüències devastadores a tot el país com més de 60.000 morts i al voltant de 200.000 persones exiliades a altres països.
Tot i que en l’actualitat molts historiadors debaten sobre les causes que van portar Espanya a iniciar la Guerra Civil, per la qual cosa encara no està clar quins van ser els motius principals que van portar a l’alçament militar, les causes de la Guerra Civil Espanyola es poden dividir en dos grups, entre profundes i immediates.
Entre les causes profundes trobem els grans desequilibris socioeconòmics d’Espanya, l’oposició dels grups socials privilegiats al reformisme republicà, i la radicalització de les forces polítiques i sindicals d’esquerra, entre d’altres.
Entre les causes immediates trobem la polarització social i violència política, la conflictivitat social i la deterioració de l’ordre públic, i la intenció d’acabar amb el govern del Front Popular (cop d’estat del 18 de juliol de 1936).
Finalment, la Guerra va cessar l’1 d’abril de 1939 quan Franco va declarar la victòria nacional i va establir una dictadura, el Franquisme, que durà fins al dia de la seva mort, el 20 de novembre de 1975, després de trenta-sis anys de dictadura.
Treball de Recerca Neil AE | Institut Montserrat Roig, Barcelona | Curs 2024-2025
Made with 💚 by Joan Alonso Design
