El que el 1939 va generar l’onada d’exili republicà, primer cap a França i després cap altres països, va ser la por a la repressió franquista.
Va començar després de la batalla de l’Ebre que, el desembre de 1938, va perdre la República. Això va desencadenar la derrota final, la retirada i l’exili. Va significar el retrocés de l’exèrcit republicà per territori català.
Els mesos de gener i febrer, els nacionals van empènyer els republicans cap a la frontera amb França. Amb l’exèrcit republicà es retirava una gran quantitat de població civil diversa. L’escenari d’aquella gran retirada va ser els Pirineus de Girona.
Segons coincideixen diversos historiadors en la matèria, en els tres primers mesos de 1939 es van veure obligats a abandonar Espanya gairebé mig milió de persones (entre soldats i civils, molts d’ells dones, ancians i nens), pertanyents a variades condicions socials i ideologies.
Exili dins d’Espanya; pèrdues de territoris i moviments de les tropes franquistes:
Durant la Guerra Civil (1936-1939) es van produir cinc moviments migratoris segons l’ordre dels esdeveniments bèl·lics i, tot i que van ser de desigual envergadura, tots van ser alarmants.
El primer de tots es va produir l’estiu de 1936 quan va caure Guipúscoa en poder dels republicans.
Irun va caure durant els primers dies de setembre després d’una resistència desesperada. Aquell dia va començar el primer dels èxodes que patiria el poble espanyol en aquells tres catastròfics anys.
Milers de dones, infants i ancians van travessar la frontera portant amb ells poques pertinences.
Sant Sebastià caurà al cap de pocs dies, la tarda del 15 de setembre. Quan les tropes franquistes van haver entrat, la majoria de la població havia desallotjat la ciutat.
Entre 15.000 i 20.000 espanyols bascos van escapar cap a França, tot i que pocs dies després de la seva fugida, uns 10.000, van tronar a la zona republicana per Catalunya i altres van retornar a Guipúscoa on havien quedat familiars.
De refugiats a França en van quedar uns 5.000.
El segon dels exilis republicans va afectar unes 125.000 persones i va ser produït degut a la victòria de l’exèrcit franquista al Front Nord durant els mesos de març a octubre de 1937.
Seguidament, es va produir una forta fugida cap a França després de la caiguda de Bilbao (19 de juny), Santander (26 d’agost) i Astúries (Guipúscoa va ser ocupada el 27 d’octubre).
La majoria dels espanyols evacuats al llarg de 1937 van romandre a França només uns dies o diverses setmanes, ja que les autoritats franceses els estimulaven que tornessin a Espanya, cosa que molts van fer. Una part, però, es va quedar a França o van ser portats a altres països europeus o cap Amèrica.
La tercera fase d’exiliats fa referència als que per diferents mitjans d’eixida o salvaguardats per la representació diplomàtica d’alguns països van aconseguir refugiar-se a França, Portugal o Gran Bretanya. Es calcula que al llarg del 1936, 1937 i 1938 van sortir no menys de 40.000 persones, de les quals la majoria fugien de zona republicana.
De març a juny de 1938 es va produir la quarta onada d’exilis arran de la caiguda del front d’Aragó després de la batalla de l’Ebre.
En total van passar la frontera cap a França uns 25.000 homes, gairebé tots combatents.
El nombre total de refugiats espanyols a finals de 1938 era una mica superior de 40.000 segons les estimacions més recents.
No obstant això, va ser l’èxode de mig milió d’espanyols, soldats i població civil, entre els mesos de gener i febrer de 1939 quan Catalunya va ser ocupada per l’exèrcit de Franco, que va oferir les llòbregues imatges de la catàstrofe més gran de la història d’Espanya.
Finalment, cal fer referència a les aproximadament 12.000 persones que van fer camí cap als ports d’Àfrica els darrers dies de la guerra (finals de març de 1939).
El 1939, milers de persones van travessar la frontera amb França fugint de la Guerra Civil.
La frontera francesa es va anar obrint progressivament entre el 27 de gener i el 10 de febrer per absorbir aquell gran èxode quantificat en 464.000 persones.
Pel que sabem avui, el perfil polític i social dels exiliats (potser més en el cas català) s’inclinava lleugerament cap al sexe masculí (un 60% de l’emigració), amb una mitjana d’edat d’uns trenta anys, per tant, es tractava de persones que s’havien distingit per la seva participació en la Segona República o per la seva col·laboració en la revolució.
França, que havia vist com en el curs dels tres primers mesos de 1939 el nombre de refugiats arribava quasi al mig milió, va intentar desempallegar-se del nombre més gran possible. El govern francès, aclaparat per problemes que li creava aquell èxode de dimensions inesperades i per les despeses que li ocasionava, va dur a terme campanyes de refugiats per fomentar-ne la repartició, va buscar nous països d’asil i va acabar enquadrant desenes de milers a les CTE (Companyies de Treballadors Estrangers) promulgant lleis que disposaven el treball obligatori dels refugiats.
A primers de juny de 1939, la Confederació Nacional d’Ajuda als Refugiats Estrangers, havia demanat la supressió dels “centre d’acollida” en què estaven reclosos els exiliats espanyols en condicions penoses i que es reintegressin a la vida social civil francesa.
Aquesta petició va ser desoïda. Per contra, el govern francès, per alleujar les despeses que li ocasionaven i a aprofitar la seva potencialitat a favor dels interessos francesos, va decidir utilitzar els que van quedar en territori francès com a mà d’obra per a fins militars o econòmics. És per això que va promulgar lleis per les que va crear les CTE.
D’aquesta manera es va produir un èxode dels refugiats espanyols durant els mesos següents a la finalització de la Guerra Civil espanyola, fet que va fer que correguessin sorts molt diverses.
Les autoritats franceses van aconseguir persuadir uns 360.000 refugiats que van anar tornant de manera discontínua a Espanya al llarg de tot l’any 1939.
El desembre de 1939 queden a França aproximadament 140.000 refugiats espanyols, dels quals 40.000 són dones i nens i 100.000 excombatents a causa, també, de creure l’oferiment de Franco d’acollir sense represàlies tots aquells espanyols amb les mans netes, però els qui van confiar en la seva paraula i van decidir tornar, van ser empresonats, sotmesos a judici o directament executats.
El govern francès també va fer propaganda als camps per reclutar voluntaris per a la Legió.
Els qui van triar aquest camí (uns 10.000) van ser destinats al nord d’Àfrica. El 75 % va perdre la vida mesos després, el 1940, a la batalla de França.
Les CTE quedaven a disposició dels generals caps de les regions militars i se’ls va encomanar tasques de defensa, construcció de fàbriques d’armament i sobretot de la construcció de fortificacions a l’Atlàntic i a les fronteres amb Alemanya i Itàlia.
Pons Prades (…) calcula que d’abril del 1939 al març de 1940 els allistats, voluntaris o forçosos, en aquestes Companyies de Treball, van ser uns 75.000.
35.000 més es van integrar en unitats de l’Exèrcit francès, dels quals uns 10.000 es van allistar a la Legió Estrangera.
El de França va ser l’exili més dur, fins i tot després del triomf aliat, molts espanyols van ser objecte de persecució per les seves idees polítiques.
Des dels ports espanyols de València, Alacant i Cartagena, després del febrer de 1939, van sortir alguns vaixells cap al nord d’Àfrica.
El més conegut d’aquells vaixells és el Stanbrook, amb 2.638 passatgers.
Al voltant d’abril de 1939, la quantitat de refugiats era de 12.000 aproximadament i, a finals d’aquell mateix any, n’hi havia uns 20.000; 8.000 en trànsit cap altres països, 10.000 a Algèria (principal lloc d’assentament), i els altres entre Tunísia i el Marroc.
Tanmateix, l’emigració republicana va portar a l’URSS uns 4.000 espanyols, en gran part, membres del Partit Comunista d’Espanya i els familiars.
A l’URSS ja hi havia una emigració espanyola de la Guerra Civil: els nens refugiats amb els seus mestres, soldats que feien cursos de pilot i mariners de vaixells mercants que feien trajectes entre els ports espanyols i els soviètics.
La majoria d’aquests nens van viure a Leningrad fins que l’URSS va entrar en la Guerra Mundial, moment en què van ser traslladats a zones més tranquil·les, sobretot Geòrgia.
Tots aquests es trobaven encara al país quan van començar a arribar petits contingents d’exiliats del 1939, entre l’abril i el maig, amb vaixell.
En total van sumar entre 2.000 i 3.500 persones que es van afegir als 4.000 de la guerra. Per tant, a finals de 1939, hi havia com a mínim 6.000 espanyols en territori soviètic.
Alhora, sembla que Bèlgica va ser recaptadora de gairebé 500 nens, els mesos de gener i febrer de 1939, i també d’una vintena de catalans.
Pel que fa a Anglaterra, des del 1940 hi havia ja una colònia amb uns 2.000 exiliats.
Tot i això, a banda d’aquests dos països europeus, la redistribució dels exiliats va tenir com a gran destí Hispanoamèrica i, concretament, el que seria el segon gran país de l’emigració republicana: Mèxic.
Pel que fa a Mèxic va acollir els refugiats espanyols sense limitacions i va mantenir el reconeixement oficial de la República en l’exili fins a la seva extinció l’any 1977.
L’estiu de 1937 va acollir 500 nens evacuats, coneguts com els nens de Morelia i, el 1939, després de conèixer les condicions inhumanes que es trobaven els refugiats espanyols als camps del sud de França, va posar en marxa una generosa política d’asil.
A partir d’abril de 1939 van anar arribant a Mèxic, procedents de França, els vaixells Flandra, Sinaia, Ipanema, Mexique, amb refugiats espanyols.
Després de la Guerra Civil espanyola, gràcies al govern de Lázaro Cárdenas, es van obrir ambaixades i consolats d’Europa per protegir milers de refugiats espanyols.
Segons l’Institut Nacional d’Estadística i Geografia de Mèxic, 25.000 refugiats espanyols van arribar al país l’any 1939 en finalitzar la guerra i, a finals d’any, el total era ja de 74.000.
Tot i que Mèxic no va ser l’únic país en acollir a qui fugia després de la guerra, sí que va ser el més nombrós d’Amèrica.
Altres països dignes d’esment per la seva recepció d’emigrants van ser Xile, la República Dominicana i, en grau més baix, Veneçuela, Argentina, Estats Units, Puerto Rico, Colòmbia i Cuba.
Pel que fa a l’argentina, prop de 10.000 espanyols se n’hi van anar a viure entre els anys quaranta i seixanta, tot i que les autoritats del país no van posar les facilitats del govern mexicà. D’aquesta manera, la majoria d’exiliats que van arribar a Argentina ho van fer perquè tenien algun contacte previ, familiar, d’amistat o professional.
Menys nombrós que en altres països va ser l’exili republicà espanyol als Estats Units i a Puerto Rico, però sí que va ser significatiu pel que fa al seu impacte, sobretot en el segon cas, a causa de característiques dels refugiats, vinculats en general a les universitats. Es tracta de professors que van impulsar l’hispanisme, en el cas dels EUA, i que a l’illa del Carib van donar una enorme empenta a la Universitat de Puerto Rico.
Un altre país favorable a acollir els exiliats de 1939 va ser Xile. Van arribar 2.200 refugiats a bord del Winnipeg i d’altres en expedicions molt menors.
També Colòmbia i Cuba es van mostrar oberts a acollir refugiats, però la seva feble estructura econòmica va obligar a imposar restriccions i, al final, van permetre que s’hi instal·lessin només 200 exiliats republicans en el cas colombià i una xifra lleugerament superior, fins al 1941, en el cas cubà.
El cas de República Dominicana és diferent. El que es pretenia era augmentar el potencial demogràfic del país.
Del novembre del 1939 al maig de 1940 hi va haver diverses expedicions: les dels vaixells Saint Dominique, De la Salle o Cuba, que van portar unes 3.000 persones aproximadament. No obstant això, el país no les va poder absorbir, per la qual cosa es van convertir en un lloc de pas cap a tercers països, sobretot Mèxic.
En el cas de Veneçuela, va obrir les fronteres gairebé exclusivament a uns 400 bascos i altres exiliats procedents de la república Dominicana.
En resum, a finals de 1939, 360.000 refugiats eren fora de França i 20.000 del nord d’Àfrica
A l’URS hi havia uns 6.000, 3.000 a altres països d’Europa aproximadament, 74.000 a Mèxic i 17.000 a altres països americans també en nombres aproximats.
Com en tots els èxodes, al de la Guerra Civil van adquirir més protagonisme els nens: uns 30.000 menors van ser expatriats per les seves famílies per posar-los fora de perill, entre ells 17.500 a França, més de 5.000 a Bèlgica i prop de 3.000 a l’URSS.
Els nens són un dels sectors de població que més pateixen a les guerres.
A la Guerra Civil Espanyola, segons les xifres donades per Ramón Salas Larrazabal (…), morir 138.000 nens per causa de la guerra. A això cal afegir la desnutrició, les malalties, els traumes psicològics…
El nombre global de nens i nenes espanyols evacuats a l’estranger durant la contesa va assolir la xifra de 32.037, segons un informe de la Delegació de Repartició de Menors elaborat el 1949. Les reparticions controlades per aquesta Delegació van ser 20.266.
Les successives onades de refugiats feien que les colònies infantils es convertissin en mers refugis en què les condicions de vida eren cada dia més dures.
Del febrer al setembre de 1939 (inici de la Segona Guerra Mundial) es va obrir una etapa a la vida dels refugiats marcada per l’internament.
A Espanya havia acabat la Guerra Civil i començava una llarga dictadura de trenta-sis anys; un Nou Estat basat en la repressió de la dissidència.
Els exiliats en territori francès van ser amuntegats en “centres d’acollida” en unes condicions que posaran fi a la vida de milers i, després de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, uns 30.000 van ser enviats a camps de treball, encara que el pitjor arribaria amb l’ocupació alemanya i els trasllats a camps d’extermini com Mauthausen, on van morir 5.000 espanyols.
Durant la Segona Guerra Mundial, arribar a Amèrica va resultar ser molt més complicat que abans. Mèxic havia suspès els embarcaments des de setembre de 1939 per motius de caràcter intern del país.
Pel que fa a la República Dominicana, el febrer de 1940 encara van arribar 1.000 refugiats més.
En canvi, Xile, Colòmbia o Cuba passaran a ser països on gairebé ja no arribaran republicans. Per contra, països inicialment menys receptius com Argentina o Veneçuela, ara començaran a obrir tímidament les fronteres. Els primers que van arribar a Argentina ho van fer a bord del Massilia, el novembre de 1939 i, encara que inicialment es dirigien a tercers països, un grup d’ells (uns 60) va ser autoritzat a quedar-se al país.
Pel que fa a l’URSS, ja no va acceptar més refugiats. El col·lectiu inicial de 6.000 espanyols es va anar integrant en un país molt diferent de l’Espanya que havien conegut, fins i tot n’hi va haver uns 800 que van formar part de l’exèrcit soviètic i quan es va produir la invasió nazi. Tot i això, alguns van manifestar el seu desig de marxar, o de tornar a Espanya, o el seu desencant per un règim comunista molt diferent del de la propaganda estalinista.
Aquests van ser perseguits, empresonats o portats a camps de treballs (el Gulag), especialment el de Karaganda, on es calcula que va ser 5000 els espanyols represaliats.
A partir de la caiguda de París en mans dels alemanys (juny 1940) i de l’armistici de Compiègne, les noves autoritats franceses van voler deslliurar-se totalment dels refugiats espanyols que quedaven en territori francès.
Així mateix, es van desenvolupar escenes horroroses fora de França: els republicans espanyols van ser deportats a l’Alemanya nazi.
La majoria van ser portats a camps de presoners de guerra (Kriegsgefangennen-Mannschafts- Stammlager), però quan Vichy va perdre de vista el seu objectiu, aquests espanyols van ser portats als camps de concentració o konzentrationslager, on van ser castigats, torturats i finalment van morir. Noms com Dachau, Buchenwald, Ravensbruck o Mauthausen han passat a formar part de la memòria del republicanisme espanyol.
Aproximadament 12.000 espanyols van ser empresonats als camps de concentració nazis, inclosos 7.288 a Mauthausen.
Els anys 1940 a 1942 serien el període més difícil.
Val a dir que desenes de milers d’espanyols van ser traslladats a Alemanya únicament per a la mà d’obra per tal de mantenir productiva l’economia de guerra.
El 1942, la marea de la Segona Guerra Mundial es va invertir completament.
La caiguda del règim de Vichy al nord d’Àfrica va provocar el tancament dels camps de concentració. La majoria dels exiliats van poder romandre lliurement a Algèria.
Les condicions de vida als camps de concentració nazi van millorar a partir del 1943, quan Alemanya es va adonar que els presoners havien d’estar vius per mantenir la productivitat del sistema centralitzat.
D’altra banda, els voluntaris republicans que es van unir als Aliats participarien en l’alliberament de París el 1944. Les forces aliades arribarien al cor d’Alemanya el 1945 i alliberarien els últims caps d’extermini. Aleshores, els espanyols alliberats van intentar entrar a la Unió Soviètica o unir-se als maquis.
A partir de 1944, Mèxic va deixar de ser el centre polític de l’exili, però prop el 1945 va incorporar una colònia d’aproximadament 15.000 refugiats republicans. D’altra banda, l’any 1942, dos terços d’aquests van marxar de la República Dominicana.
Entre 1940 i 1945, 2.300 espanyols van entrar legalment als Estats Units, però no tots eren exiliats polítics.
La majoria d’exiliats van tornar a Espanya a la segona meitat dels anys quaranta, de manera que ara hi havia 200.000 refugiats exiliats o menys en tot el món, en comptes dels prop de 500.000 que inicialment es comptaven.
A finals dels quaranta i principis dels cinquanta hi havia entre 30.000, 38.000 o fins i tot 44.000 refugiats a Amèrica.
A l’Amèrica Llatina, els refugiats van triar Argentina i Veneçuela, és per això que van acabar sent el tercer i quart país amb més refugiats a Espanya, amb 10.000 i 5.000 exiliats respectivament. En comparació, l’Argentina va acabar amb només 2.500 refugiats, segons Schwarzstein (…).
Pel que fa a Mèxic, segons fonts, els republicans espanyols eren 21.750 el 1948 i no més de 20.000 cap al 1950.
L’any 1966 es va derogar la Llei de Responsabilitat Política de 1939, és a dir, es va suprimir el mecanisme repressiu de l’Estat contra els enemics polítics que obligava els exiliats a no tornar a Espanya.
L’any 1976, encara hi havia unes 2.000 persones exiliades pel continent Africà.
El franquisme va començar la seva crisi a finals de l’any 1969 i es va anar ensorrant progressivament. Francisco Franco va morir el 20 de novembre de 1975, dos mesos després de l’última execució del règim. La mort de Franco va ser l’estímul necessari per iniciar el procés de canvi polític.
Treball de Recerca Neil AE | Institut Montserrat Roig, Barcelona | Curs 2024-2025
Made with 💚 by Joan Alonso Design
