Els camps de refugiats són una mesura humanitària organitzada per brindar protecció i assistència a persones que han estat desplaçades de manera forçada a causa de conflictes, persecucions o desastres naturals. La idea dels camps de refugiats es va establir després de la Segona Guerra Mundial, quan milions de persones van ser desplaçades a Europa. A partir de llavors, el concepte es va institucionalitzar i estandarditzar a través de les Nacions Unides, principalment a través de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), establert el 1950 amb l’objectiu de protegir els refugiats i ajudar-los a trobar solucions duradores.
En el cas de Síria, els camps de refugiats es van establir seguint les polítiques d’acollida dels països veïns i amb el suport d’organitzacions internacionals, que van col·laborar amb els governs locals per crear infraestructura i coordinar els recursos necessaris per fer front a la crisi humanitària.
El 2011, Turquia es va convertir en el primer país a acollir refugiats sirians en camps organitzats, davant l’augment de la violència i repressió a Síria. El primer camp de refugiats per als sirians a Turquia va ser el campament d’Altınözü, inaugurat a la província de Hatay, al sud de Turquia, a prop de la frontera amb Síria, el juny del 2011.
Durant aquest temps, altres països veïns, com Jordània i el Líban, també començaren a acollir refugiats sirians, tot i que optaran per estratègies diferents. El 2012, Jordània va inaugurar oficialment el camp de refugiats de Za’atari, que es va convertir en un dels més grans de la regió.
El campament de refugiats de Za’atari, que va obrir les portes el 28 de juliol del 2012 i continua sent la llar de 80.000 persones, s’ha convertit en la icona de la prolongada crisi de refugiats de Síria[1] (Carlisle).
Fa deu anys, 450 persones sirianes que fugien dels conflictes al seu país van aparèixer enmig de la foscor del desert i van travessar la frontera cap a Jordània. Hores més tard, es van convertir en els primers residents del campament de refugiats de Za’atari, que tot just havia estat posat en funcionament.
[1] Per Lilly Carlisle a Amman, Jordània, 29 juliol 2022. © ACNUR/Brian Sokol
Després d’un any, la població del campament va assolir les 120.000 persones. Els refugis de campanya que se’ls havien proporcionat com a allotjament temporal per als primers mesos o setmanes van ser substituïts per milers d’albergs de metall. Es van construir camins, escoles i hospitals per satisfer les necessitats dels habitants. Igualment, es van obrir botigues i petits negocis dirigits pels mateixos refugiats.
Za’atari continua sent el campament de refugiats més gran a l’Orient Mitjà, així com un dels més grans a escala mundial. Per això, s’ha convertit en el símbol de la llarga crisi de refugiats a Síria.
Tot i que tots tenim una idea de com és de difícil viure en un camp de refugiats, poques vegades podem arribar a comprendre veritablement la dimensió d’aquesta experiència. Quin és el dia a dia dels que han hagut d’escapar de la seva llar?
En el seu article per National Geographic, Aziz Abu Sarah comparteix les seves experiències en un camp de refugiats sirians a la frontera entre Turquia i Síria, mostrant cinc dures veritats que revelen la realitat dels desplaçats, caracteritzada per la pèrdua, la falta de llibertat i l’esperança d’un futur millor.
Cinc coses que vaig aprendre en un campament de refugiats a Síria[1]
L’article d’Aziz Abu Sarah a National Geographic narra la seva experiència en un camp de refugiats sirians a la frontera entre Turquia i Síria. Mitjançant cinc reflexions, es detallen les condicions de vida difícils dels refugiats i la situació crítica dels països d’acollida. L’article ressalta que el nombre de refugiats és molt més gran que el registrat oficialment, ja que molts no són comptabilitzats en haver travessat fronteres de forma il·legal. A més, destaca que els països d’acollida com ara Jordània i el Líban tenen infraestructures que no poden fer front a l’augment de població.
Un dels aspectes més alarmants és la manca d’educació dels nens refugiats, molts dels quals no han pogut assistir a l’escola durant anys. També assenyala que molts sirians continuen sent desplaçats dins del seu propi país, vivint en condicions perilloses a causa dels bombardejos i la violència. La manca de recursos bàsics com aliments, aigua i medicaments fa que les condicions de vida als camps de refugiats dins de Síria siguin especialment difícils.
Segons l’article, viure en un camp de refugiats és comparable a estar en una presó. En entrar als camps, les persones queden atrapades en espais tancats amb moviments limitats i sota la constant vigilància de policies armats. Alguns refugiats prefereixen tornar a Síria tot i conèixer els riscos, a conseqüència de la situació de confinament en què es troben.
En conclusió, la situació als camps de refugiats només és una petita part del problema global, segons descriu Aziz Abu Sarah. D’acord amb l’ACNUR, més de 6,8 milions de persones provinents de Síria s’han vist obligades a abandonar casa seva, mentre que 5,5 milions més han buscat refugi fora de les fronteres del país. A més de les deficiències en educació i els problemes sanitaris, la manca de seguretat i les restriccions de mobilitat agreugen la seva situació. És fonamental enfortir la cooperació a escala internacional per assegurar que els refugiats no només aconsegueixin sobreviure, sinó que també puguin prosperar en el futur.
[1] Font: National Geogràfic. Cinc coses que vaig aprendre en un campament de refugiats a Síria, per Aziz Abu Sarah l’ 11 d’agost del 2016.
El juny del 2017, Blanca Blay va escriure un article per al Diari de la Sanitat que examina com el rebuig institucional i social a Europa afecta la salut mental dels refugiats. Nabil Sayed-Ahmad Beiruti, un psiquiatre sirià, ha viscut a Andalusia durant molts anys i ha dedicat el seu treball a serveis de Salut Mental Comunitària relacionats amb la migració. A més, ha col·laborat amb l’Agència Andalusa de Salut Pública. Beiruti detalla que els refugiats experimenten no sols violència i persecució als seus països d’origen, sinó també condicions difícils durant el seu camí cap a Europa. Segons Beiruti, aquest viatge està marcat per experiències traumàtiques com l’abús, l’explotació o la pèrdua de familiars, que deixen les persones en una situació emocional molt vulnerable.
Tot i això, remarca que “el mur de rebuig amb què es troben quan arriben a Europa pot ser encara més devastador per a la seva salut mental que els traumes viscuts anteriorment”.
Beiruti destaca que molts refugiats que arriben a Europa no troben la seguretat i l’estabilitat que buscaven en el procés d’acollida. Segons l’expert, aquesta discrepància crea una profunda crisi emocional: “El xoc entre l’esperança d’una nova vida i la realitat del rebuig i la discriminació que es troben pot fer que els refugiats sentin que no tenen un lloc en aquest món”. Aquest sentiment és accentuat per les polítiques migratòries restrictives que sovint dificulten l’accés a serveis bàsics com la sanitat, l’educació o l’habitatge, així com la possibilitat de treballar de manera legal.
L’entrevista també destaca que la incertesa legal amb què viuen molts refugiats, que poden passar mesos o fins i tot anys esperant una resolució del seu estatus, agreuja el patiment psicològic. La constant inestabilitat es manifesta en un estat crònic d’ansietat i preocupació pel futur, cosa que també afecta la motivació per participar en la comunitat o aprendre l’idioma del país d’acollida. “El fet de no saber què passarà amb ells, si podran quedar-se o seran retornats, genera un estrès crònic que mina la seva capacitat de resiliència”, explica Beiruti. Això fa que moltes d’aquestes persones pateixin trastorns psicològics com la depressió o l’estrès posttraumàtic.
També ressalta les repercussions del rebuig social i les discriminacions quotidianes que experimenten molts refugiats, ja sigui a través de mirades de menyspreu, comentaris hostils o la dificultat per integrar-se a la vida laboral i social. “Cada mirada de menyspreu o comentari despectiu reforça la sensació de no ser acceptats i fa que moltes d’aquestes persones arribin a qüestionar la seva pròpia dignitat com a éssers humans”, afirma l’expert. El rebuig no només afecta els adults, sinó també els nens i adolescents, que poden experimentar problemes per relacionar-se i dificultats acadèmiques a conseqüència del rebuig escolar i la manca de suport emocional
L’entrevista finalitza ressaltant la importància que Europa reconsideri les polítiques d’acollida per establir entorns segurs i inclusius que possibilitin els refugiats a reconstruir les seves vides. “És necessari entendre que una bona acollida no es basa només a proporcionar un sostre i menjar, sinó també en oferir suport emocional, atenció psicològica i un context social en què les persones refugiades se sentin part de la societat”[1], afirma Beiruti. Això significaria dedicar recursos a programes especialitzats en salut mental i conscienciar la població local per tal de disminuir els prejudicis i promoure la convivència.
[1] Paraules textuals de Nabil Sayed-Ahmad Beiruti, psiquiatre sirià que ha dedicat el seu treball a serveis de Salut Mental Comunitària relacionats amb la migració.
Treball de Recerca Neil AE | Institut Montserrat Roig, Barcelona | Curs 2024-2025
Made with 💚 by Joan Alonso Design
