Neil: Com vas començar a implicar-te en la causa de les persones refugiades, i què et va motivar a viatjar als camps de refugiats per documentar la seva realitat?

Mònica: Treballo en temes de drets humans i soc fotògrafa activista. Aleshores, no és que me'n vaig anar a buscar això, sinó que jo estava de vacances a Polònia quan va esclatar aquest tema el 2015. I llavors, quan ho vaig veure, em va impressionar tant que vaig començar a documentar tota la part d'Hongria, que en aquell moment jo no tenia gaires dies, en tenia cinc, però és el que em va fer quedar. Perquè en principi, anàvem a mirar, a fer fotos i marxar, però era tan bèstia el que vam veure que ens vam quedar a fer més fotos.

I aleshores venien els altres viatges a la resta d'Europa. Aleshores, vaig mirar tot el mapa d'Europa, del que estava passant. I del 2015 al 2018, vaig començar a seguir tots els camins que feien, les rutes.

I ja vaig conèixer moltes persones, que em donaven més informació. Em deien, el barcos surten d’aquí, o d’allà, o els caps no sé què…, i llavors, vaig començar a anar recopilant informació, fent fotos i escrivint notes.

N: Sobre el que veies?

M: Més que el que veia, era sobre les històries, perquè m'impactava molt allò que m'explicava la gent, i les vulneracions de drets humans. Que jo pensava que, quan vaig arribar a Budapest, vaig dir, això deu passar aquí perquè és Hongria, però no. Aleshores, em vaig adonar que passava a Ceuta i Melilla, que passava a Màlaga, que passava a França, que passava a Croàcia, que passava a Grècia. I, bé, que passava a tot arreu.

N: Bé, més o menys ja ho has respost, però, quina va ser la teva primera impressió a arribar als camps de refugiats? Hi ha alguna experiència o moment que et marqués especialment?

M: La primera impressió va ser de no creure’m el que estava veient, no m’ho creia i deia, això és una pel·li. Realment, em va recordar molt a la llista de Schindler, perquè era una via de tren amb una porta d’entrada a Hongria i la policia estava al final. I... I... Vaig estar com 10 minuts mirant això, i com... Hola? Què passa aquí? No entenc res. Bé, després estava tremolant, em vaig posar a plorar perquè era com una cosa que en el meu cervell no entrava, veure-ho, ni que passés a Europa, perquè jo mirava i jo deia... Hòstia... això no és Europa. I el que em va marcar més de totes o en aquell moment?

N: Algun cap de refugiats que et marqués significativament, alguna experiència o  un moment molt impactant en general.

M: Em va impactar molt la primera vegada que vaig veure arribar una barca per com arribava la gent, perquè molta gent venia amb parts del cos congelades, hi havia nens súper petits amb hipotèrmies, dones embarassades, doncs, persones amb cadires de rodes. Em va impactar molt allò com… Què és això? Què és això? Perquè... Jo veia Turquia al final. Eren 9 quilòmetres i després pensava... Però quina és aquesta animalada? Que aquesta gent que està creuant això i que s'han passat dos dies amb mala mar, congelant-se. Dones que havien avortat… O sigui, coses de bojos. 9 quilòmetres, que dius, és mitja hora amb un ferri.

Això crec que les arribades em van impactar molt com a visual, després altres històries, moltes em van impactar, però visualment, amb aquell moment vaig flipar, tampoc entenia allò... I relacionat amb els vaixells, em va impressionar molt quan vaig anar al cementiri d'Armilles a Grècia, que és on deixaven tots els vaixells i les armilles. Perquè és com un... Un lloc on es deixa la brossa, però és que són Armilles... Que fan 10 metres d'alçada de tantes que n’hi ha. Que hi poden haver com... No ho sé, cinc-centes mil. I tots els vaixells allà posats, plens roba Què t’apropaves i encara oloraves la gent, saps? Era com... Guau. Allò sí que va ser com la relació d'aquest impacte del mar.

I allà... Va ser com una magnitud de tragèdia heavy que vaig dir... Guau, és que això és molt bèstia. Sí, potser aquesta relació amb aquestes dues coses.

N: clar, i molta impotència també.

M: En aquell moment…

N: Ràbia.

M: La ràbia em va venir... Em  venia amb les injustícies que jo veia físiques o de coses que els hi passaven, però en aquell moment va ser molta tristesa.

Perquè no... Perquè no ho entenia. Jo, el meu cap no entenia que tot això estigués passant.

Va ser molta tristesa. I a més aquell lloc... És com molt... És molt silenciós. Només bufa vent.

A Grècia fa molt vent, molt vent, i llavors ets allà enmig de tot això, aquella olor que et persegueix sempre de la humitat i… guau. I després també potser relacionat que més tard vaig anar a cementiris. Vaig fer com aquesta ruta així… Sí. La mort i la vida, de pensar el que tota aquesta gent ha passat, doncs n’hi ha molta que no… Els maneguets dels nens, els flotadors, era com… Estem bojos.  És això el que més em va impactar.

N: Com ha evolucionat la teva tasca com a activista al llarg dels anys? I quines noves perspectives has adquirit amb aquest temps

M: Jo quan vaig estar allà, tenia  un procés molta ràbia, de tristesa, d’impotència. Què podem fer? Això és imparable. Això no deixarà de passar. En realitat, pensava que d’això feia molt, però tampoc no feia gaire.

Bé, sí, ajudaves gent, però... Posaves tiretes, però no era una solució.

Aleshores, potser... El meu activisme, potser... Més actiu, més... Podríem dir... La lluita o agressiu, perquè en algun moment jo ja estava molt enfadada i... La meva ràbia... No sabia com gestionar-la.

Amb el temps, aquest activisme el vaig transformar en el llibre. Aleshores vaig dir, bé... És que... Per molt que expliqui, per moltes fotografies que faci, la gent, tot això... No... No ho entendran. I llavors... Ho vaig traspassar en un llibre on hi hagués fotos, històries per estar més a les aules i explicar més als nens, a les nenes, als adolescents, fer xerrades i conscienciar la gent de tot el que passava. I allà sí que va ser un canvi també perquè vaig començar a documentar-me molt de les causes estructurals, per què marxava la gent i d'on sortien, a nivell polític, a nivell geopolític, tot. I potser em vaig tornar més... No sé... Com dir-te... Més de documentar que de voler continuar allà perquè no... no tenia sentit continuar allà.

N: Quina importància creus que té la presència de testimonis directes, com tu, en la cobertura de la crisi de persones refugiades, en comparació amb els mitjans tradicionals?

M: Bé, el que va passar allà va ser que hi havia molts fotògrafs independents, també hi havia la premsa de sempre, sensacionalista, però bé, van durar un mes que va ser el mes que es va posar a la moda i que tots anàvem allà, però de sobte això va desaparèixer per tot arreu. Però el valor que tenia és que hi havia molts periodistes i molts fotògrafs independents que  van continuar i  molts voluntaris també i activistes com nosaltres que... seguíem documentant què passava.

Perquè quan se'n van anar... Si se n'haguessin anat tots, no s'hagués pogut denunciar després el que passava als centres de detenció, tot el que passava als camps, no s'hauria pogut documentar. Però hi va haver molts fotògrafs i moltes fotògrafes que s'hi van quedar, i  això va ajudar que tot això es veiés i també dinamités aquest discurs tan racista que tenien els mitjans convencionals, com moltes vegades explicaven les coses sense estar informats, no aproximar-se a les persones sinó com culpabilitzar… Jo crec que les exposicions més maques que hi ha hagut o els llibres més macos que hi ha són de gent que s'ha quedat temps perquè has pogut aprofundir molt.

Jo veia periodistes convencionals que feien una foto i se n’anaven. Doncs així és impossible que anant allà a fer una foto puguin entendre alguna cosa perquè no, perquè has de rascar més i molt més. I crec que això era molt bonic perquè molta gent s’hi va quedar per convicció de vull que això se sàpiga i que es denunciï, no?

Crec que va ser una mica com un abans i un després a Europa a nivell periodístic.

N: També va marcar una diferència?

M: Sí, jo penso que això marcarà una diferència perquè no havia passat una cosa així a Europa i més tard també al final un voluntari un activista es transformava en una persona que escrivia en una persona que feia fotos i que era un altaveu a tot arreu. D'aquí va sortir molts grups que encara ara estan  als Balcans, què passen cada dia allà, va sortir gent que no es volia quedar am allò, volia continuar documentant el que passava, i crec que van néixer grups que són els que continuen treballant i encara informen. Bé, els mitjans ja no hi són

N: És el que em va passar a mi amb Síria. Pel 2015 jo era molt petit i al principi hi havia molta informació, però un parell d’anys després, jo a casa continuava preguntant què passava amb Síria perquè no ho veia a la tele i deia per què ja no ho posen si continua passant, i és el que jo no entenia, era una realitat i no entenia per què ningú l'estava projectant… I és perquè no interessa en realitat. Interessa al principi i després, la gent s’oblida.

M: Sí, i som consumidors de drames molt banals. Ara Palestina em sorprèn perquè encara continua estant en el focus perquè clar,  és molt bèstia el que passant allà, però estem acostumats a veure un nen mort a l’aigua, a veure una senyora que s’ofega, a veure gent que es mor en mig d’un camí, però no sabem les causes estructurals, ni les volem saber.

Vivim en un moment molt pessimista. L'altre dia parlava amb una amiga que és regidora i em deia, “per primera vegada sento que em pesen molt les coses i estic trista”, i això li està passant a molta gent perquè, és tan bèstia el que passa, que vèiem això i ens impacta tant que de vegades fa com  rebuig. També dir, a mi em passa, amb Palestina m'ha passat que dic vaig a donar una volta, perquè és com, com ens podem menjar això, aquestes imatges de la gent que estaven cremant viva, no? És clar, ens passa això, que tant de dolor, tant de dolor, tant de dolor, amb aquesta impotència, no sabem què fer i ens acaba sortint d'aquests llocs. I evidentment  també venen els interessos, ara el focus és allà, la setmana que ve és en un altre lloc, i tot és poc rellevant i poc humà al final, perquè som consumidors de notícies, pim, pam, pim, pam, però no rasquem més.

Estem acostumats a un periodisme com a molt baix, de nivell d'humanització, saps? Molt banal, molt poc profund, en alguns diaris sí, hi ha gent que sí, però en general el que consumeix és el 99% de la població. És pam, pam, pam, pam, pam, pam, i aquestes imatges al final ja no ens impacten, o no mirem.

N: En el teu treball amb Fotomovimiento, quina ha estat la resposta de les comunitats que has documentat? Has sentit que la teva tasca ha generat un impacte real en la conscienciació?

Crec que, no jo, sinó tots els que hem estat allà, però jo parlo del llibre; l'impacte que jo he generat a la comunitat és esperança, perquè si hi ha algú que continua documentant, continua denunciant, la gent que està allà, tu ets un altaveu d'ells i d'elles, que són invisibles, i una persona que està amb ells cada dia, doncs dinant amb ells, o parlant, no només del que els passa allà, de les vides al final, són persones totes, de les nostres ciutats, del que fem en el dia a dia, de moltes coses, crec que va ser molta esperança, això per ells.

Jo sempre deia que només que una persona pugui llegir-se el llibre i pugui entendre, doncs ja està bé, però al final ha resultat que no ha estat una persona, han estat moltes, han estat sobretot gent que no ho sabia què passava i han flipat, i han dit, hòstia, des de la ignorància, no en tenia ni idea, i al final, doncs hi ha gent que s'ha començat a moure, jo per exemple, ara tinc un amic que es diu Cinto, que després de llegir el llibre, em va escriure i em va dir, no tenia ni idea del que passava, i  necessito fer coses. I ara és a l'acollida aquí a Barcelona, ​​a Vilanova, però és a Catalunya, està ajudant a nanos amb els projectes de la Call, ha tingut nens a casa seva, i al final ha generat que la gent es mogui, tota no, però almenys l'impacte de llegir el llibre i dir val, no m'he escapat, vaig llegir aquest llibre i això passa, o gent racista, que diu  és que m'ho has explicat d'una manera que m'has parlat de persones, no puc ser racista ni continuar amb aquest discurs dels àrabs, no, s'ha acabat. Bé, aquest és l'impacte, al final que jo volia, sí.

N: No, i està molt bé, perquè és com quan mor una persona, que dius, mentre hi hagi una persona que la recordi, no mor,  llavors això, mentre hi hagi una persona que parli de les injustícies que passen al món, que les expliqui, que les vulgui entendre, sempre seguiran allà. Aleshores, sempre hi haurà gent que seguirà, que voldrà saber, que voldrà ajudar, per poc que pugui fer, que potser no és tan poc, que és el que dius tu, que sembla que en fem poc, però potser després resulta que el més petit fa una cosa més gran.

M: Sí, jo penso que hi ha molts llibres, que s’han  escrit molts llibres de crisi de responsabilitats de govern, jo vaig llegir, saps el conte de la criada de la Margaret Atwood? Bé, és una sèrie i té un llibre, jo vaig llegir aquest llibre i ella al principi diu: “quan tu escrius, els llibres es queden, i els llibres estan als llocs, i sempre hi ha algú que els agafa i els llegeix”, per tant, aquest llibre sempre hi serà, no?

Aleshores, per a mi és això, és un llibre que estarà, no a grans llocs perquè no és un llibre en una editorial comercial ni res, però tu estàs fent un treball, altres persones també fan treballs, investiguen, miren, i tinc l'esperança que això passi en el temps i es pugui entendre, des del llibre i des d’altres llibres escrits, o fotos.

N: Ara ja, una mica més sobre preguntes sobre la part sociològica i política dels desplaçaments:

Quines creus que són les principals raons que perpetuen la crisi de persones refugiades, més enllà dels conflictes armats?

M: El colonialisme. El colonialisme, els negocis, els grans lobbies, per exemple, ara, l'altre dia em deia una persona a l'oficina, Mònica, no entenc una cosa, i t'ho pregunto perquè sé que potser m’ho pots contestar, no entenc com Israel ha fet el que està fent a Palestina, ho fa Síria, ho està fent al Iemen, també ho està fent al Líban, i no està passant res, no? Aleshores, sota la meva percepció, penso que serà així, es vol colonitzar tot l'Orient Mitjà, no? I allà hi ha gas, hi ha coses minerals, hi ha coses que tot Europa i els Estats Units volen. Això, al final, serà una colonització de tots aquells llocs i es repartiran un pastís  tots per haver no mirat i permès que tot això passés, no?

Doncs penso que la part occidental, en aquells llocs, traient la pesca, perpetuant vides indignes a molta gent, perquè si no et deixen pescar no pots menjar. Treure el coltà pels nostres mòbils, doncs és una altra desgràcia, i així en tot, en tot, en tot. Aleshores, penso que això, que és el país occidental, en altres llocs, robant recursos, volent quedar-se terres,  això també crea guerres. Ara també es comença a parlar molt de refugiats climàtics, que era una cosa que no es parlava gaire, no? I, és clar, això serà el “temazo”, eh? Perquè els refugiats climàtics no se’ls dona asil perquè no estan reconeguts.

Però, al final, tots són refugiats, d'alguna manera, climàtics o de medi ambient, perquè si no tens pesca, perquè t'han fulminat el mar, no pots pescar. Si als teus rius, com el que els ha passat a tots els aborígens de la penya, que està al Brasil i tot això, si l'hi tiren verí en diverses de les teves terres, no en pots menjar. Si els grans lobbies tiren tota la brossa als rius, no pots pescar.

O sigui, que tot és la nostra invasió, la nostra invasió, anar traient, anar traient, anar traient, i fent moure a tothom, perquè no hi pot viure.

El nivell del mar, bé, per què està passant això? Tothom està avisat,  que tots els polítics sabien la situació, no hi ha marxa enrere. No passa res.

I això genera refugiats climàtics i al final, són diners, interessos, geopolítica i poder.

N: És el que ho mou tot.

M: Tot. Tot i sense pietat. No hi ha pietat. No hi ha pietat.

N: Els posen por, perquè si algú té por, és molt fàcil controlar-lo.

M: Bé, i les armes també. És un gran comerç.

Barrejat amb els bancs, amb els nostres bancs, amb els diners que nosaltres posem comprant armes. És clar, és tot una roda. I és tot, la roba que aportem… Tot. Estem en un merder molt gran.

N: Com descriuries la resposta d'Europa envers la crisi de persones refugiades? S'ha fet prou o la resposta ha estat insuficient i problemàtica?

M: Insuficient. Sí, sí. Molt insuficient, perquè estem mirant Europa, que ens creiem que han vingut milions de persones. I te'n vas a Jordània i hi ha molts milions de persones refugiades. Marxes a Egipte i n'hi ha molts també. A Turquia també. A l'Àfrica, bé, hi ha molts refugiats, també Jordània.

Aleshores dius, guau, que fort, no? Aquí venen uns quants o unes quantes i es quedaràn el món. Ens treuen els diners. No, faran a la feina que tu no vols fer, que és estar en un camp agafant maduixes, cobrant dos euros a l'hora.

Al final estan cuidant les nostres mares, les nostres àvies, els nostres pares quan es fan grans. Fan tot allò que no volem nosaltres. Per tant, és insuficient i a més penso que és molt poc intel·ligent. Bé, tot el negoci que hi ha al darrere és obvi. Hi ha moltes empreses, moltes històries de diners, però al final Europa està envellida. La Merkel serà com la més il·luminada, oi? Dirà, d'acord, vaig. Penya, que hagi estudiat, que no sé què. És clar, és que al final està enriquint el meu país.

Encara que sogui per una qüestió egoista. Però el que està fent Europa, bé, Occident seria inaudit a allò subglobal. O sigui, aquesta frase que m'han dit, que és al llibre de… “Vosaltres creieu que si fugíssiu, nosaltres us tancaríem les portes de casa? No. No us les tacaríem” És el resum de tot. Ells estan acostumats a acollir  gent, a intentar cuidar-la. Aleshores arriben aquí i nosaltres tenim més recursos, som més rics.

N: Som els que més problemes posem.

M: Sí, sí, totalment. També és una cosa cultural, eh? El món àrab, en general, és molt hospitalari, és molt de compartir ja pel tema de la religió. Molt de compartir, molt que si hi ha una persona fora doncs la portis a casa, no hi ha gent al carrer. Aquí és que no existeix això.

El capitalisme, evidentment, és transversal a tot això. I ells, potser, no viuen tan aferrats a aquest capitalisme. Van més en comunitat, es cuiden més tots.

Aquí som força egocèntrics, nosaltres, nosaltres. I passarà i no ens importarà massa.

N: Mentre no ens passa a nosaltres… Per molt a prop que quedi.

M: Això que diem que no ens passa a nosaltres, al final ens passarà, el que passa és que la gent no ho creu. Abans que comencés la guerra d’Ucraïna jo vaig dir, això crearà més guerres al món per altres temes i la gent em deia, què dius, no sé què. Recordo una noia que va venir a una xerrada que em va escriure quan va esclatar la guerra d’Ucraïna, em va dir: “em vaig recordar tant d’allò que vas dir”,  jo vaig pensar, aquesta tia s'està flipant, no? “I m'he recordat tant de tu, m'he adonat que tots som vulnerables al final”. És que som vulnerables, vivim en un món vulnerable. Ara mateix estem en guerra. Una guerra que és diferent de la guerra de matar-se en el tu a tu. Però, bé, ja estem en guerra.

Tot el que passa a Palestina, tot el que... Estem en guerra. No una guerra com les que teníem anteriors, eh? Però al final també és una guerra. És una guerra de colonitzar, de pobres contra rics. Sí, sí. Jo crec que si tot això es va fent més gran, amb  Palestina, al final, estarem tots ficats en un sac.

Hi som tots allà. Som allà enviant armes. Som allà sense dir res. D'alguna manera som còmplices de tot això.

N: És el que anava a dir, per molt que no estiguis enviant armes, si calles ja estàs contribuint, així que tots estem ficats en el mateix.

M: He de dir que Espanya m'està sorprenent força. Sí. No soc votant del senyor Sánchez, però... Hòstia, me’l sento i és l'únic que ho defensa que és clar amb les coses, que diu que Europa falla, que no podem dir això, que és una vulneració de drets humans. Hòstia, no hi ha ningú més... No és perquè sigui ell, si fos algú més, ho reconeixeria igual. Però Espanya està una mica com... I Irlanda, Irlanda té una mica aquest discurs. Però bé, al final no ens salvarà tampoc aquest discurs. Però el que pot passar a les generacions de més endavant és que, direm... No ho sé. Hi haurà terroristes. No entenem per què hi ha terroristes a Europa.

I potser no entendre aquest moment. No entendrem gaires moments de totes aquestes persones que estan patint el que estan patint. No ho sé.

Això de Palestina sí que és un abans i un després molt heavy. Jo crec que no som conscients del que passa. És molt bèstia. Primer, perquè és la primera vegada que es visualitza un genocidi en directe. És molt bèstia. “I no ha passat res”. I, per tant, això obre les portes a què pugui continuar passant, perquè està passant al Líban, però “no passa res”. I passarà a altres països. Ja està. Estan caient com cortines que ja han caigut i no es tornaran a pujar; així ens en quedarem. I això ens repercutirà també als nostres drets. Que al final pensem, bé, és que els hi toca a ells. I no. Ens tocarà perquè és una manera de controlar les persones.

Els nostres drets, al final, també se’ls van menjant. Què és una cadena, al final, de tot. Molt subtil, però... hi és, hi és.

N: Com afecta el desplaçament massiu de persones a la cohesió social dels països d'acollida? Quins reptes i oportunitats creus que es generen per a aquestes societats?

M: Nosaltres hem perdut gairebé, per exemple, poso el cas de Barcelona, ​​que és on conec més. Hem perdut el comerç local, per exemple. I tota aquesta gent en sap molt. Fusters, les cosidores. I s’està reactivant unes coses, que per mi són molt boniques perquè al final són la nostra essència.

Un exemple, els nois del top manta, que són senegalesos, doncs per mi això és preciós perquè és fer coses del teu país que tu saps, i les estàs aportant aquí, una mà d’obra i un comerç petit amb roba de comerç just, etcètera, etcètera. Això a nosaltres se’ns ha desaparegut.

Porten un capital de mà d'obra brutal. No dic pels explotats eh pobres, o sigui no et parlo que els hàgim d'explotar, però sí que hem d'aprofitar totes les coses que saben i nosaltres no, i no només passa per cosí eh, també passa per l’empatia. Són curosos, educats… Aquí ningú és preocupar pels altres hòstia, hi ha una mancança molt bèstia d'això. Un nen de quinze anys sirià no passarà pel carrer i veurà a algú a terra i es quedarà indiferent o serà maleducat amb la seva mare, no, perquè tenen una educació diferent i uns valors diferents. Un valor de respecte a la comunitat que nosaltres hem perdut i per mi aquest és el valor més gran que tenim; que podem aprendre molt.

N: Quins són els desafiaments més grans als quals s'enfronten les persones refugiades a l'hora d'integrar-se en les societats d'acollida?

M: Per començar, el procés burocràtic, que és etern, no s'acaba mai i Espanya o Europa són els que millor tenen el sistema.  Burocràcia.  No els hi convaliden els estudis de terrenys si en porten. Després els racisme en els carrers i els racisme al final entorn no en anar a buscar un pis i que no te’l donin.

L’altre dia  m’explicava un amic meu sobre les discoteques, perquè ell és molt guapo, i em deia que no lliga, i jo li deia, com que no lligues, si ets simpatiquíssim. Ell em va respondre que quan els explica d’on venia, que és sirià, les noies marxaven.

Llavors al final és heavy perquè els nanos, aquestes noies, els estem apartant de tot, no? I són coses que no es veuen, però que passen. També amb totes les bromes de la classe d'un marroquí o d’un negre.

Jo crec que el repte és infinit, però la part emocional i psicològica és una altra història que es mengen ells, de no poder veure les mares o saber que mai més podran tornar al seu país o que, per exemple, ara què Israel ha bombardejat síria,un deia “de veritat? Si estàvem una mica tranquils i ara això?” psicològicament viure cada dia saben que els teus familiars, les teves amistats són allà; a part d'haver vist moltes tortures, d’estar empresonats, patir violacions, de travessar el mar, els camps, arribar aquí i no saber l’idioma… a part de patir per casa perquè arribin els diners, o no saber si la bomba caiguda a Damasc ha caigut a prop de casa els teus pares

És un patiment constant, llavors, bé, és un repte que al final ens hauria de fer més compassius per entendre que el Mohamed amb qui estàs prenent alguna cosa sembla que estigui bé, però no està bé, perquè sempre tenen coses, sempre. És això.

N: Creus que les polítiques d'integració actuals són efectives?

M: Una cosa que m’agrada molt d’Espanya és que és dels únics països que els nens quan arriben aquí, van directament a l'escola amb persones que també són d’aquí, amb nosaltres. I això no passa en altres països d’Europa. A més, en molts països d'Europa, han d’estar dos anys només amb nens refugiats aprenent,  i crec que és molt guai que ja des de petits puguin estar en un centre. Tanmateix, després tindran carències com llegint o escrivint; els hi costen més les coses.

També, els que arriben aquí amb divuit anys i han de començar a treballar, com ajudem a aquestes persones a què estiguin a la vida laboral si no les ajudem amb tots els temes? Les immobiliàries mateix: com busco un pis si ningú m’ajuda? Falten moltes coses.

La inclusió és mínima, i s’han de buscar la vida ells sols quasi sempre i no hi ha ajudes. Hi va haver un temps que estaven en CEA unes quantes persones que necessitaven asil, però tenien una ajuda d’un any i ja està. Una persona que arriba aquí, amb un any, no pot fer res perquè entre que es refà psicològicament i físicament, entre que aprenen un idioma, que no s’apren en dos mesos…, els processos burocràtics que arriben aquí i els diuen, d'acord, aquí vius, però no pots treballar. Molt bé, i de què menjo doncs? Està fet d’una manera que no és gens inclusiu, i per no parlar de fer guetos amb les penyes… I això és una cosa relacionada amb ser pobre o ser ric també. O una cosa que per mi és molt important que sempre els dic als mestres i a les mestres quan vaig a fer xerrades als coles: “formeu-vos amb aquests temes, neu a xerrades d’antiracisme, de llenguatge perquè al final, amb tota la bona fe, utilitzen el llenguatge que no és l’adient i els nens absorbeixen”. Jo crec que ens cal també a tots una formació de com ens comportem perquè no sabem comportar-nos. Per dir “el negre”, o “ el gitano”, doncs no, tenen noms.

N: També perquè a les etiquetes que podem, moltes vegades els donem connotacions negatives, llavors queda com “el mal nom” de tot.

M: Els ho estem estigmatitzant tot. Per començar, els mitjans de comunicació.

Si ets una persona rica, potser ets el rei d’aquí, però, si ets una persona pobre que ha vingut en pastera, com et buscaràs la vida? Aquest biaix travessa tot el món, que és la classe i el patriarcat.

N: Quina importància té la identitat cultural per als refugiats en el procés de reconstrucció de la seva vida en un nou país?

Molta. Molta, i una altra cosa que fem és criticar per exemple que fan el Ramadà, o que resen, però aquí a Espanya vas a molts pobles i les dones encara van amb un mocador blanc, o abans es feia la Quaresma, tenim l’opus… i estem constantment mirant allà perquè resen, mirant allà perquè no mengen porc, mirant allà perquè no beuen, però quants adolescents  tenim nosaltres desintoxicant-se perquè són alcohòlics? Al final hauríem de conviure i agafar el millor de tots i construir una ciutadania millor.

Jo crec que per ells és molt important mantenir-ho, i jo crec que al final he entès per què: és l'única cosa que els manté aferrats en les seves arrels.

N: Passem a les preguntes sobre la psicologia de les persones refugiades i el seu impacte:

Quines són les seqüeles psicològiques més freqüents que has observat en les persones refugiades?

M: Tristesa. Quan arriben, concs una tristesa molt forta, però amb el temps, una tristesa que no es veu, que es veu en els ulls; una tristesa eterna que no se’n va. Per exemple, als meus amics els fa sempre molt el cap, sempre tenen migranyes i és conseqüència també de tot el procés que han passat. Per exemple, als meus amics, aquests dies els fa molt de mal el cap; són sirians, i és pel tema d'Israel. Quan passen coses allà sempre tenen mals físics.

En l'àmbit psicològic, molta gent amb ansietat. Un nano que ha arribat aquí amb dotze anys, emocionalment és molt difícil que amb vint-i-cinc anys pugui entendre moltes coses emocionals perquè no ha existit quan havia d'existir; són persones grans ja i s’han perdut moltes coses de la vida i del creixement també, i doncs un cop passen a ser persones grans, però sense entendre tot el procés que fem nosaltres.

Incomprensió de la gent, que això també crea pors. Per exemple, els meus amics sirians no volen anar a manifestacions o, veuen a la policia i els hi fan por, i no perquè la policia els hagi fet res, però són els records, les detencions, o tenen por que els parin i que els mirin els papers i que els diguin que els vacil·lin. N'hi ha molts que tenen els papers i es passen tres hores a les fronteres dels aeroports perquè no creuen que els seus documents són reals, pensen que són de màfies o “fakes” i han d’estar tres hores en un aeroport per anar a Grècia de vacances perquè no els creuen. Això és una pressió molt grossa i a part han de menjar, han de treballar, han d’aprendre l’idioma, és una pressió constant, i doncs això dona a depressions, gent que es vol suïcidar perquè no té una bona salut mental. Imagina’t, si per nosaltres no està bé, per ells encara pitjor.

Eternament, viure amb tristesa, enyorança, per no anomenar els que han estat a la guerra o torturats i arrosseguen més coses. Tinc un amic que el van fuetejar tota l'esquena a la presó i mai ha tingut bé l’esquena, és a dir, també hi ha seqüeles que arrosseguen d’allà. Gent que al mar se li ha congelat una mà, per tant, li falta, etc. No ens n’adonem, però aquesta gent també existeix.

La por al foc i al mar són  amb el que necessiten més temps en recuperar-se; nedar al mar a banyar-se, o Sant Joan quan sonen els petards, els sorolls molt forts.

Són moltes coses les que arrosseguen i més les que no ens n’adonem, doncs no ho expliquen tot.

N: Com poden les comunitats i institucions oferir un suport psicològic adequat a les persones refugiades, tenint en compte la complexitat del trauma que han viscut?

M: Si la nostra situació amb el tema de la salut mental aquí ja és un desastre, el que passa amb ells és que els psicòlegs d’aquí no estan formats amb aquests temes. És molt difícil que algú que no està format, pugui ajudar. D’això hi ha una mancança, no hi ha hores. Hi ha molt poques persones especialitzades en això, molt poques. És molt difícil el tema psicològic per ells. Si aquí tot estigués bé, pots hi podria gent especialitzada amb aquestes coses, però està com està.

N: Com viuen els nens i adolescents refugiats aquesta situació? Quin és l'impacte en el seu desenvolupament psicològic?

M: He de dir que els nens i les nenes són més resilients i si has hagut de marxar d’un país en guerra de molt petit, uns dos tres anys, has passat per camps de refugiats aquí fins als sis anys o set, quan arribis a Europa tindràs mancances, però s’espavilen, a menys que els hagin violat coses molt bèsties que també n’hi ha.

Jo veig més el problema amb els nenes que marxen de casa amb dotze anys i arriben aquí amb divuit.

N: Clar, es troben que no poden estudiar, tampoc treballar perquè no els deixen…

M: Són una generació perduda.

Els costa molt adaptar-se a tot, també l’idioma, eren més grans per entendre el que han vist a la guerra o en els seus països, han viscut situacions més bèsties.

Hi ha molts nenes petits que veuen coses i se’ls esborra, però amb els que són més adolescents és complicat, tenen molts problemes.

N: Són més conscients.

M: Són més conscients i han hagut de fer un paper des dels dotze anys d’adult; d’agafar una barca i dir, he de protegir a la meva mare, les meves germanes, els meus germans… quan ells no haurien d’estar fent això, haurien d’estar jugant. És un moment vital pel que fa al desenvolupament emocional i al creixement, i tot això es menja. Tenen una mancança d’uns anys, d’estris, de moltes coses… Jo crec que els adolescents són els que més pateixen aquí.

I la gent gran al final, amb vuitanta anys aquí no podrà aprendre l’idioma… i és una pena, perquè de poder morir al teu país, has d’estar aquí que tampoc sents que hi pertanys, és una pena.

N: Tampoc és casa seva. No ho sentiran com casa seva. Mai.  Marxen d’un lloc que al final tampoc senten com casa seva, és a dir, “he viscut allà molts anys, però, de cop i volta, tot el que coneixia ja no existeix, i ara arribo a un lloc que tampoc m’hi volen, però hi he de ser perquè no puc tornar”.

M: Sents que perds les arrels i que estàs perdut a tot arreu. Estàs perdut allà i estàs perdut aquí.

Un amic meu que va tornar a Síria, m’explicava que quan va arribar al seu barri, a casa seva, ell ja no era d’allà. No sentia que era d’allà, però tampoc que fos d’aquí, i va sentir una gran pena perquè sentia que era una persona buida i res no havia canviat, però jo havia canviat molt. Hi ha moltes coses d’allà que els meus pares no entenen, i moltes coses d’aquí que jo no entenc. És viure en un món que en veritat no existeix, un món que no ets ni d’aquí ni d’allà, i aquesta pèrdua d’arrels és d’un dolor que et trenca molt. Ja no ets d’enlloc.

N: No pertanys.

M: No, exactament, no pertanyen enlloc.

N: Ara parlarem sobre la teva obra “Migrar i Resistir”:

Quina és la principal lliçó o missatge que vols transmetre amb aquest llibre?

M: El que vull que la gent entengui amb el llibre és que no per ser d’on ets tens més drets o tens menys drets que altres. El món estructurat d’aquesta manera em sembla súper injust, súper colonialista, i d’una divisió d’uns sí i uns no, d’uns que ho fem tot bé, altres que no.

Per això volia explicar històries, perquè al final, les històries personals i les vivències et connecten amb les persones perquè ja no veus un home barbut o una dona amb un hijab o no veus un negre… t’hi pots reconèixer. Veus que aquest gent té un somnis que tu també tens, o el que han fet algunes dones per les seves filles, jo mataria per elles també, no?

Al final, el que volia aconseguir era que la gent veiés amb els meus ulls com jo veia aquestes persones i que veiessin que darrere de tot això, d’aquests números, d’aquests mitjans convencionals, hi ha persones com nosaltres.

L’empatia o la compassió i que entenguessin les causes estructurals, el d’on fugien, i no només són bombes, són dones amb violència de gènere, gent que no té per menjar, l’homosexual que no pot viure al seu país perquè si no el maten… Són moltes coses al final.

N: Com vas aconseguir guanyar-te la confiança de les persones refugiades per poder compartir les seves històries?

M: No va ser una cosa premeditada. Érem amics, llavors ells m’anaven explicant coses i jo els preguntava si ho podia apuntar, si ho podia explicar, i ells em deien que sí, llavors al cap d’un dia em venia una persona preguntant-me si apuntava, i jo els responia que estava escrivint un llibre que no creia que arribés tampoc a molta gent, però ells m’ho explicaven per si de cas.

Em deien que ho expliqués perquè és necessari que algú ho expliqui.

Tot i que molts em van demanar no apuntar el seu nom perquè el que explicaven podia tenir repercussions a la seva família… era molt difícil explicar tot això perquè no entens una gerra si no ets dins de la guerra.

Al final jo crec que com que veien que jo sempre ara amb ells i que ho feiem tots de cor, que els intentàvem ajudar… Jo crec que llavors tothom vol parlar. Se senten escoltats i senten que ells no des d'un camp no poden fer res, però que si hi ha alguna persona fora que és una privilegiada i pot agafar un avió i explicar la situació que tenen.

Al final, són actes d’amor, perquè jo a vegades explico històries de coses que ells m’han ensenyat i per mi és un agraïment per a aquestes persones… “M’agradaria escriure un llibre per ensenyar que quan tu no tenies res per menjar, em vas deixar entrar a la teva tenda per compartir un bol d’arròs que tenies amb mi”. Era un agraïment. Voler explicar les coses que passaven i crec que això la gent ho nota, és a dir, quan va un periodista a fer una fotografia així ràpida, ells no entenen res, i jo recordo un amic meu de Mòria que em va dir: “Aquesta història que has apuntat, quan hagis marxat, mai més vindràs a veure perquè cap periodista ho fa”. Clar, quan vaig tornar a Mòria a veure’l, ell plorava, no s’ho creia… No estan acostumats a això.

Finalment, és amor entre les persones. Per això crec que va ser més fàcil.

N: També es veuen com a iguals.

M: Sí. És que al final érem humans. Persones davant de persones.

Jo també els explicava les meves històries. Els agradava escoltar els meus problemes que, en comparació, no són res, però per ells era súper interessant. Els retornaven als seus problemes de vida normal de quan encara no hi havia guerra, de quan tenien una vida assentada.

Per mi va ser molt bonic poder compartir tot això.

N: Quin impacte esperes que tingui el teu llibre en la societat? Quin canvi creus que es necessita a escala social i polític?

M: Sobre el llibre, empatia. Que caigui aquesta manera de veure'ns diferents entre ells i nosaltres, que és també un discurs molt pensat sobre que les persones diferents són pitjor que nosaltres, i m’agradaria molt que amb aquest llibre veiéssim persones.

I després, crec que el que falta al món és empatia. Molta. I compassió. Si no tens empatia, almenys tingues compassió.

Crec que estem en un moment de deshumanització molt bèstia, amb uns nivells molt elevats. I no cal que anem a persones migrants, ho tenim amb uns assetjaments a classe  amb els quals et quedes sorprès, tots els temes dels drets LGTBIQ+ o de les dones  estan tornant enrere. Tenim poc respecte pels altres, i no hi ha empatia, o jo penso que no n’hi ha. A veure, si que n’hi ha, però el volum és considerable. I després està quan diem “a mi no em passarà mai”, d'acord, fins que un dia passa, que tant de bo no, però pot passar.

El canvi que crec que es necessita, sobretot, és començar a respectar els drets humans que van aparèixer a una Europa derruïda després d’una Segona Guerra Mundial, quines eren les cartes dels drets humans, per què es feia això, no? No volíem que tornés a passar. Crec que hem de recuperar tot allò i tornar-ho a posar en el centre i hauríem d’apostar per governs que apostessin per això; la humanitat i els drets per davant de tot.

N: Quina ha estat la resposta de la crítica i del públic davant del teu llibre? Has rebut “feedback” de les mateixes persones refugiades que has retratat?

M: Sí, però et diré que hi ha hagut amics meus que no se l’han volgut llegir perquè no han volgut tornar a llegir-se la seva vida, hi ha altres que m’han dit que els vaig fer plorar molt, altres m’han acompanyat a moltes xerrades, però no han volgut llegir més de la meitat… Per ells és molt difícil de llegir aquest llibre. Crec que ells estan contents perquè les seves històries creen un canvi de societat.

Al final, com que els estimo i des del privilegi, ja explico jo les seves històries perquè ells puguin començar a viure la seva vida.

N: Per finalitzar, són preguntes sobre la seva experiència personal:

Com ha transformat la teva perspectiva del món i de la vida la teva experiència als camps?

M: Jo ja estava ficada amb aquestes temes, però això ha estat una cosa molt nostra perquè era a Europa, saps? Agafaves un avió i amb una hora i mitja ja eres allà.

M’ha fet, penso, més sàvia, perquè he volgut saber més de les coses i m’he informat sobre la religió i he descobert que té un punt bonic; de tot s’aprèn. He conegut a gent de molts països que m’han fet molt rica i més humil, més empàtica i m’ha fet créixer. M'ha canviat. Ara els meus problemes els veig relatius. Ho relativitzo tot. He après que tot té una sortida, que tot té una resiliència, que sempre es tira endavant i que hi ha gent que està molt pitjor que nosaltres.

N: Jo crec que el que més dificulta al fet de pensar que els nostres problemes no són tan forts, és que no som conscients del que passa fora, llavors no ho podem comparar i sentim que el que ens passa és el pitjor que ens pot passar i com que no coneixem i no ens interessem per saber-ho, no podem veure que hi ha gent que ho està passant realment molt malament.

M: Totalment. Però els seus problemes no ens poden fer esborrar que nosaltres tenim els nostres, i no ens hem de sentir culpables perquè siguin d’una altra escala de nivell de patiment.

Al final fas com equilibris.

N: De quina manera el teu treball amb aquestes persones ha influït en la teva comprensió de la solidaritat i la lluita per la justícia?

Ara intento formar-me més sobre les causes estructurals. Vaig a intentar a entendre i a veure què es pot fer.

També he de dir que el que he viscut ha estat una lliçó de com tothom intentava donar el millor de si perquè tothom estigués bé.

N: Què et dona esperança en aquest context tan dur i complex?

M: Em dona molta esperança que gent com tu faci treballs i s’interessi per què succeeix i vulgui posar el seu gra de sorra per ajudar.

I crec que un punt important a afegir és sobre la psicologia de les persones que anem a ajudar.

No estem preparats pel que ens trobem, no ens ho podem imaginar i en tornar hem d’anar al psicòleg perquè el que ens queda també és molt fort.

Hem aconseguit, a més, que hi hagi una preparació psicològica abans d’anar als camps.

N: Fins aquí l'entrevista. Mònica, moltes gràcies per la col·laboració, ha estat un honor poder-te entrevistar.