Iugoslàvia era una federació de repúbliques que es va formar després de la Segona Guerra Mundial (1939-1945). Aquesta federació agrupava sis repúbliques dominades per diferents grups ètnics: Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, Macedònia, Montenegro i Sèrbia, i dues autonomies; Voivodina amb població majoritàriament hongaresa i Kosovo amb població majoritàriament albanesa.
Fins al 1980, el president comunista de Iugoslàvia, Josip Broz Tito, havia aconseguit mantenir una certa unitat a la població, però l’arribada al poder del nacionalista Slobodan Milošević com a president de Sèrbia el 1989 va suposar la fi de la convivència. La resta de repúbliques se sentien atacades per la ideologia supremacista de Milošević, que considerava els serbis superiors a la resta i pretenia expandir Sèrbia per formar “La Gran Sèrbia”, i com que no volia respectar els pactes de repartiments de les àrees de poder i la presidència rotatòria per comunitats, la resta de repúbliques van independitzar-se de Iugoslàvia.
Els principals protagonistes del conflicte van ser Croàcia (de majoria catòlica), Bòsnia (de majoria musulmana) i Sèrbia (de majoria ortodoxa).
El 25 de juny de 1991, Eslovènia i Croàcia van declarar la seva independència, i automàticament van ser reconegudes per Alemanya amb això, es donava pas a l’inici de sis guerres.
El conflicte contra Eslovènia (1991) va durar només deu dies, ja que la Federació de Iugoslàvia va veure de seguida que era una guerra perduda perquè Eslovènia era la república més rica, amb un idioma diferent del “serbo croat”, amb poca població mixta i tenia tot el suport del Govern d’Alemanya i es va retirar.
En canvi, Croàcia, amb regions majoritàriament sèrbies com la Krajina, va estar en guerra amb Sèrbia durant cinc anys (1991-1995).
El conflicte més dur i tràgic, però, va ser a Bòsnia i Hercegovina.
Bòsnia concentrava els tres grups ètnics: bosnis, croates i serbis, els quals van conviure sense cap mena de problema fins que l’exèrcit iugoslau va cometre una neteja ètnica per acabar amb els no serbis d’aquell territori.
La decisió entre el president de Croàcia (Tudjman) i el president de Sèrbia (Milosevic) era fer desaparèixer la república de Bòsnia i de Sarajevo al Sud, annexionar-ho amb l’Hercegovina croata i de Sarajevo al Nord, annexionar-ho a Sèrbia. El problema era què fer amb la ciutat de Sarajevo. Des de l’última modificació de la constitució iugoslava que obligava a marcar en el padró (ciutadania iugoslava, nacionalitat sèrbia o croata o bosnià o montenegrina o eslovena…) es va introduir el concepte de nacionalitat iugoslava. La gent jove majoritàriament no se sentia còmode amb les nacionalitats i a la ciutat moltes famílies ja eren mixtes. Es va creure que sotmeten a ciutat a un setge ferotge i un bombardeig constant es produiria fàcilment una neteja ètnica cap al sud o al nord… però els ciutadans de Sarajevo van decidir resistir.
En aquell moment també va esclatar la guerra entre Bòsnia i Croàcia (1991-1994).
La guerra de Bòsnia va viure diferents fases: primerament, bosnis i croates es van unir contra els serbis i serbobosnians (serbis nascuts a Bòsnia), però després els croates van formar un bàndol per reclamar una part del territori bosnià.
Mostar, capital de la regió d’Hercegovina, va ser una de les ciutats que va patir més destrucció durant la guerra de Bòsnia entre el 1992 i el 1995.
Primer va ser bombardejada per les forces sèrbies i a partir del 1993, escenari atroç d’una guerra dins de la guerra, però aquesta vegada entre les milícies croates i l’Exèrcit de Bòsnia. Mostar va quedar dividida entre l’est, de majoria bosniana (musulmana), i l’est, gairebé exclusivament croat després de l’expulsió de la població bosniana.
Els atacs van acabar a Mostar el març de 1994, un any i mig bans del final de la guerra a Bòsnia, gràcies a l’acord de pau entre els dirigents croats i els bosnis, aconseguit amb una mediació dels EUA. No obstant això, la divisió de la ciutat ha perdurat fins als nostres dies.
El setge de Sarajevo, va començar el 6 d’abril de 1992, quan l’Exèrcit Nacional Iugoslau es va fer amb l’aeroport Internacional de Sarajevo.
És un dels crims de guerra més terribles de la història mundial contemporània, va durar 1.460 dies (del 5 d’abril de 1992 al 14 de desembre de 1995; després que se signés l’Acord de Pau de Dayton) i va comportar 12 mil morts i 50 mil ferits.
Davant de la passivitat internacional, finalment les nacions Unides van enviar unes forces de cascos blaus per separar les zones de conflicte i van assignar sis àrees segures on refugiar la població que patia la neteja ètnica, això va provocar un èxode de milers de persones, entre elles el desplaçament forçós d’unes 20.000 persones cap a Srebrenica, les quals van demostrar no ser efectives.
El febrer de 1994, l’Exèrcit de la República Srpska (VRS) va bombardejar un mercat a l’aire lliure de Sarajevo, i el 28 d’agost de 1995, a pocs metres del primer atac, una altra bomba de morter va esclatar en un mercat ple de gent.
A aquestes atrocitats se les coneix com les “Massacres del Markale Market”, ja que van comportar més de 200 ferits i 105 morts.
L’11 de juliol de 1995, les forces serbobosnianes van envair amb tancs Srebrenica. Aquesta terrible matança va passar sota les ordres del comandant Ratko Mladić, també anomenat com “el carnisser de Srebrenica” i el president Radovan Karadžić. Prop de 8.000 homes i nens (8372 homes i adolescents refugiats a Srebrenica) de la localitat musulmana de Srebrenica van ser separats de les seves mullers, germanes i mares, i assassinats a trets per les forces de Mladić.
Davant la passivitat dels cascos blaus holandesos, és considerat un dels pitjors episodis de la sagnant guerra de Bòsnia i la tragèdia més gran a Europa després de la Segona Guerra Mundial.
Treball de Recerca Neil AE | Institut Montserrat Roig, Barcelona | Curs 2024-2025
Made with 💚 by Joan Alonso Design
